Els origens de Benimaclet consten de l'època musulmana que, durant eixa època, aquest va ser reconegut com una alqueria andalusí. No va ser fins al Segle XIII on va començar a formar part de la Corona d'Aragó degut a la conquesta de València de Jaume I, es va convertir en un senyorio.

A l'any 1878 aquest barri va ser reconegut com a municipi independent de València, on va acabar sent renombrat com a pedania de la mateixa ciutat, tot i que no va ser fins a deu anys més tard que, després de molts intents, no es va aconseguir connectar amb la ciutat de València, on va haver de dur-se a terme un projecte de connexió entre la ciutat i el barri en 1885.

De totes maneres, Benimaclet va aconseguir mantenir l'essència que el caracteritzava fins anys després. Va ser a causa de la industrialització i el boom immobiliari que van caracteritzar els anys 50 a Espanya que Benimaclet va començar a veure's afectat, a causa de l'edificació de finques de manera progressiva, a partir d'edificis d'fins a set alçades; fins llavors, tot el centre de Benimaclet havia estat caracteritzat per les barrakes. No obstant això, aquests trets no han aconseguit que Benimaclet oblidi el nucli antic del mateix, el qual han aconseguit mantenir viu. Aquest està estructurat, igual que la gran majoria dels pobles, en base a l'església parroquial. En aquest cas, predominen els carrers peatonals, que estan caracteritzats per ser carrers estrets amb traçats irregulars degut al fet que van ser construïts en base als antics traçats dels camins agrícoles del municipi.

S'ha de reconéixer que, a més de estructurar-se en base a l'església parroquial, aquest barri es veu caracteritzat per la proximitat amb la huerta, i és per això que la morfologia externa d'aquest barri està influïda per l'emplaçament de la huerta amb la qual confina. La lectura paisatgística deixa constància clara d'una àrea amb fortes característiques d'homogeneïtat, confonent-li una imatge peculiar que li serveix com a tret d'identitat i atorgant-li una percepció visual dins del teixit urbà com la d'un conjunt singular reconeixible en el territori com una unitat morfològica independent.

Avui dia es continua demostrant el gran treball que fa Benimaclet per mantenir viu el passat, que per molt dificultós que pugui ser, aconsegueix combinar amb el present, tot i que, "en la trajectòria evolutiva seguida per la morfologia urbana de València, el creixement axial ha estat una constant".